Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 1 de setembre de 2011

Arena Mojada / Sorra Mullada

Capítulo 1


Cuando ve los cadáveres al suelo del desván de la cabaña, Jasmine sólo quiere chillar, desahogarse. Para no llorar. Y abraza aquellas sucias bolsas. ¿Para qué abrazarlos? 
Es-tan muertos, los mataron, ya no hay vuelta atrás.

Por eso marcha de allí. Lleva una mochila con la cremallera abierta, está rota. Fácilmente alguien le puede robar sus cosas. Era la única mochila que tenía a mano. Pero no tiene miedo. Porque no le robarán su coraje. Su valentía. Ni menos el amor por su familia.

Aguanta el dolor, el lloro, como la chica fuerte que es. Sólo puede observar el bonito paisaje. Los prados verdes, los caballos pasturando. Las vacas inquietas que se quejan cuando las intentan muñir a la fuerza. Las granjas, llenas de animales. Jasmine quiere olvidarse de su vida anterior, en una gran mansión de lujo, disfrutando de sus riquezas. No quiere recordarlo más. Y se arrepiente de haber sido rica. No era nada solidaria con los pobres. Y ahora ella lo es. Sola en el mundo. Con sólo quince años.

Ágilmente, se cuela en un viejo tren, sin gran poder de vigilancia. Los vagones son hechos de madera de roble. No hay casi nadie. Sólo gente de clase alta, leyendo diarios, o libros. Cómo echa de menos ser así. Sus riquezas, su poder. Hasta que mataron a su familia. Por la cabeza le retumban los gritos de sus padres cuando la antigua casa ardía, los chillidos de su hermana cuando la degollaban en el jardín. Suerte que Jasmine escapó. Y pudo llevarse los cadáveres.
Por suerte ya no se oyen sus voces. Cautelosamente sale del baño, vi-endo que el tren se acaba de parar en una estación y que el revisor está ba-jando. Pero, ¿dónde pretende ir Jasmine? ¿Cuál es su objetivo en la vida? ¿Por qué no la ven sola y la encierran en un orfanato?

El desastre llega cuando, de improviso, el revisor sube al tren para pedir y verificar billetes. Jasmine se queda parada. Pero no hay momento para quedarse de brazos cruzados, así que la única manera de que no la ve-an de polizón es esconderse en el baño, pero cuando entra se da cuenta de que era mejor que la engancharan. El baño está sucio, incrustado de asque-rosidades que le provocan náuseas. Pero ya no puede salir; el revisor pasa delante del baño, haciendo sus gritos, avisando que es él, que ha entrado al tren.

Es evidente. Porque Jasmine es valiente. No quiere una vida de una chica huérfana. Quiere ser una chica normal. Y siempre lo quiso. No le da la gana que todo el mundo le tenga pena. Quiere conseguirse la vida. ¿Qué digo? Quiere ¡ganarse la vida! Eso es lo que quiere. Y nadie le va a impedir.

El tiempo pasa lento... Una estación fantasma. Vacía de gente, y raramente el tren también. No hay ni una sola alma. Todo el mundo ha salido en otras paradas. ¿Y ésa? No pone el nombre de la destinación. Jasmine se levanta, le pesan las camas y el trasero. Se da un buen susto al ver que no hay conductor en la cabina. Entonces, ¿quién la ha llevado a esta misteriosa estación? Abre las puertas forzada y manualmente. Los prados calzan el paisaje, lo visten de verde, con un tono vivo y claro. Una brisa de montaña le remueve los cabellos, haciendo una microscópica melodía, repicando con el cuerpo. Busca en todos lados, hasta que algo resalta. Unos ladrillos a medio colocar hacen a la idea una pequeña casa oscura, deshabitada. Son unas ruinas, pero quizás estén bien para quedarse a vivir un tiempo...

/

Capítol 1



Quan veu els cadàvers al terra de les golfes de la cabanya, la Jasmine només vol xis-clar, desfogar-se. Per no plorar. I abraça aquelles bosses brutes. Per què abraçar-los? Estan morts, els van matar, ja no hi ha marxa enrere.

Per això marxa d'allà. Duu una motxilla amb la cremallera oberta, està trencada. Fà-cilment algú li pot robar les coses. Era l'única motxilla que tenia a mà. Però no té por. Perquè no li robaran el seu coratge. La seva valentia. I menys l'amor cap a la seva fa-mília. 

Àgilment, es cola en un vell tren, sense gran poder de vigilància. Els vagons són fets de fusta de roble. No hi ha quasi ningú. Només gent de classe alta, llegint diaris o llibres. Com enyora ser així. La seva riquesa, el seu poder. Fins que van matar a la seva famí-lia.
 Pel cap li ressonen els crits dels seus pares quan l'antiga casa cremava, els xisclets de la seva germana quan la degollaven al jardí. Sort que la Jasmine va escapar. I va poder endur-se els cadàvers.
Aguanta el dolor, el plor, com la noia forta que és. Només pot observar el bonic pai-satge. Els prats verds, els cavalls pasturant. Les vaques que es queixen quan les in-tenten munyir a la força. Les granges, plenes d'animals. La Jasmine vol oblidar-se de la seva vida anterior, a una gran mansió de lu-xe, disfrutant de les seves riqueses. No vol recordar-ho més. I es penedeix d'haver sigut rica. No era gens solidària amb els pobres. I ara ho és. Sola al món. Amb només quinze anys. 
 El desastre arriba quan, d'imprevist, el revisor puja al tren per demanar i verificar bitllets. La Jasmine es queda atònita. Però no hi ha temps per quedar-se de braços creuats, així que l'única manera de que no la vegin de polissó és amagar-se al bany, però quan entra s'adona de que era millor que l'enganxessin. El bany està brut, incrustat d'asquerositats que li provoquen nàusees. Però ja no pot sortir; el revisor passa pel davant de la porta, fent els seus crits, avisant que és ell, que ha entrat al tren. 
Per sort ja no s'escolten les seves veus. Cautelosament surt del bany, veient que el tren s'acaba de parar a una estació i que el revisor està baixant. Però, on preté anar la Jas-mine? Quin és el seu objectiu a la vida? Per què no la veuen sola i la tanquen a un orfe-nat?   
És evident. Perquè la Jasmine és valenta. No vol la vida d'una noia orfe. Vol ser una noia normal. I sempre ho ha volgut. No vol que tot el món li tingui pena. Vol aconse-guir-se la vida. Què dic? Vol guanyar-se la vida! Això és el que vol. I ningú li impedirà.

El temps passa lent... Una estació fantasma. Buida de gent, i rarament el tren també. No hi ha ni una sola ànima. Tot el món ha sortit a altres parades. I aquesta? No posa el nom de la destinació. La Jasmine s'aixeca, li pesen les cames i el cul. S'espanta al veu-re que no hi ha conductor a la cabina. 
Llavors, qui la ha portat a aquesta misteriosa estació? Obre les portes forçada i manualment. Els prats calcen el paisatge, el ves-teixen de verd, amb un to viu i clar. Una brisa de muntanya li remou els cabells, fent una microscòpica melodia, repicant amb el cos. 
Busca a tots llocs, fins que alguna cosa ressalta. Uns maons a mig col·locar fan a la idea una petita casa fosca, deshabitada. Són unes ruines, pero tan de bo estiguin bé per quedar-s'hi a viure un temps...







5 comentaris:

  1. Soc la Elenaaa! K guayy continuaa pliss!

    ResponElimina
  2. Merci Elena!:) Vaig pel número 6 ja! Quan puguis ves llegint més a dalt i t'emocionaràs jajaja! :) Espero que t'agradi, i perquè surti el teu nom pots fer-te un compte Google (Gmail) o si poses Nom/URL pots posar un nom!

    ResponElimina