Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 2 de setembre del 2011

Capítulo 2 / Capítol 2


No hay nada, todo está oscuro. Deja la mochila al suelo, sin preocuparse demasiado de ella. Sin darse cuenta, se le caen de un pequeño bolsillo unos céntimos, para ella muy valuosos, y ruedan hasta caerse en un hueco, hasta el subsuelo. Investiga todas las habitaciones. Están vacías. No se oye nada. Todo está en silencio. Jasmine sale afuera. El viento le acaricia la cara. Sólo se ve una gran extensión de hierba verde y viva. No hay ni una sola nube en el cielo.

Mientras la brisa le roza el cuerpo a la joven, extiende los brazos hacia los laterales, cierra los ojos y alza la cara, sonriendo irónicamente. Y grita.

-¡¡Aaaaahh!! –hace un mortal al aire y se queda al suelo, estirada, con los ojos aún cerrados. Respira el dulce aire, el de la vida, que esta vez le ha dado un toque amargo. Entonces, sin querer, recuerda sus otros tiempos. Cuando, de broma, le estiraba los pelos a su hermana, después se escapaba y ésta la perseguía. Los días que había mucho ruido en la calle y Jasmine, asustada, se iba a la cama de sus padres y se acurrucaba lo máximo que podía dentro de la manta.

 Llora. Esta vez sí. Se hacía la valiente, pero ahora no puede más. Llora por todo lo sucedido. Y se duerme, intentándolo olvidarlo de nuevo, mientras unas sombras por dentro de las ruinas andan cogiendo una mochila sucia y vieja.

*********************************************

 
No hi ha res, tot està fosc. Deixa la motxilla al terra, sense preocupar-se gaire d’ella. Sense adonar-se’n, se li cauen d’una petita butxaca uns cèntims, per ella molt valuosos, i roden fins caure’s a un foradet, fins al subsòl. Investiga totes les habitacions. Estan buides. No se sent res. Tot està en silenci. La Jasmine surt fora. El vent li acaricia la cara. Només es veu una gran exensió d’herba verda i viva. No hi ha ni un sol núvol al cel.
Mentre la brisa li rossa el cos a la jove, estén els braços cap als laterals, tanca els ulls i alça la cara, somrient irònicament. I crida.
-¡¡Aaaaahh!! –fa un salt mortal a l’aire i es queda al terra, estirada, amb els ulls encara tancats. Respira el dolç aire, el de la vida, que aquesta vegada li ha donat un toc amarg. Llavors, sense voler, recorda els seus altres temps. Quan, de broma, li estirava els cabells a la seva germana, després s’escapava i aquesta la perseguia. Els dies que hi havia molt de soroll al carrer i la Jasmine, espantada, s’anava al llit dels seus pares i s’arraulia el màxim que podia dins de la manta.
Plora. Aquesta vegada sí. Es feia la valenta, però ara no pot més. Plora per tot el succeït. I s’adorm, intentant oblidar-ho de nou, mentre unes ombres per dins de les ruines van agafant una motxilla bruta i vella.